El Blog de l'Assemblea de l'IES L'Estació

   Me he venido arriba... lo sé... ¿qué queréis que haga? Soy informática, no soy una persona de letras. Estudié ciencias mixtas en nuestro antiguo y querido BUP y COU... e inglés se me daba realmente mal... pero aquí estoy, tentada de pedirle a mi maravilloso ChatGPT que me ayude a redactar un post. Pero estoy siendo fuerte... Vale, sí... no llevo ni un párrafo y le pediré ayuda para corregirlo y darle mejor forma (otra cosa, pero nadie que me conozca puede decir que no soy sincera), pero de momento aguanto. El día de hoy ha sido duro... muy duro, ¿para qué os voy a mentir? Quizás ha sido, de estos 12 días que llevamos, uno de los más duros de llevar. La semana pasada nos hicieron lo mismo y tuve un bajón, pero lo de hoy ha sido bastante más duro... porque llevamos más días, porque estamos al pie del cañón, tirando de nosotros y de nuestros compañeros, escuchando comentarios negativos de gente de la que no lo esperas y, cuando sufres un día como hoy, con palos, pues ...

Les trenta monedes de plata són una de les imatges més poderoses de la cultura occidental perquè no parlen només de Judes. Parlen de nosaltres, d’allò que passa quan una cosa deixa de tindre preu i passa a tindre cost. En l’Evangeli, el drama no és només la traïció, és la banalitat de la xifra. Trenta monedes. No milers, ni un tresor mític. Una quantitat quasi mediocre. Això és el més terrible, que el que és immens —la confiança, l’amistat, la fidelitat, una idea, una causa, una persona— pot ser entregat per una recompensa sorprenentment xicoteta. Aquests dies, ací, al País Valencià, molta gent ha pensat inevitablement en eixa imatge. Onze dies de vaga indefinida no són una consigna de xarxes socials ni una vesprada de pancarta. Onze dies són nòmines amputades, cansament, discussions a casa, claustres tensos, gent sostenint companys perquè ja no poden més. Onze dies en què milers de persones han continuat perquè creien que hi havia coses que anaven més enllà d’un complement salarial: ...

Joan Fuster deia: reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics . I potser aquesta és una bona manera de començar a parlar de la primera setmana de vaga a l’IES L’Estació. Perquè aquest text també va dirigit a qui encara dubta – com ho hem fet molts –, a qui mira la mobilització des de la distància o a qui ha pensat que aquesta lluita no anava amb ell o amb ella. Sempre s’està a temps de canviar d’opinió. Aquests primers dies de vaga no han sigut només una interrupció de les classes. Han sigut una demostració de dignitat i d’unitat entre companyes i companys: des de les huit del matí, a les portes de l’institut, fins ben entrada la nit, asseguts en les mateixes taules menudes que cada dia ocupen els nostres alumnes (com el dijous 7 de maig, a l’escola –millor dit, barracons– del CEIP Vicent Gironés). Reunits en assemblees, compartint inquietuds i debatent com podem defensar i millorar l’educació pública que mereix el nostre alumnat. ...

Hi ha moments en què una frase obri una esquerda. Una d’eixes esquerdes per on entra, de colp, una manera distinta d’entendre el món. Este matí, en la Matinal d’Evolució, que tots els anys organitza la Facultat de Biologia de la Universitat de València al Jardí Botànic, escoltava la ponència de Francisco J. Martínez Mojica sobre CRISPR-Cas. Parlava de bacteris, de seqüències genètiques i d’anys sencers dedicats a estudiar coses tan menudes que quasi semblen invisibles. I, enmig de la conversa, algú ha preguntat si la investigació bàsica no està hui poc valorada, eclipsada per la necessitat constant d’aplicacions immediates, resultats visibles i beneficis ràpids. Mojica ha somrigut lleument abans de respondre: “L’empresa privada busca resultats immediats. Ahí està la importància de la pública.” I és difícil resumir millor una idea tan gran en una frase tan curta. Perquè, en realitat,   la pública és això: la capacitat d’una societat de pensar més enllà de l’endemà. Vivim en una èp...

La reunió de hui amb la Conselleria no ha sigut una negociació. Ha sigut una operació de maquillatge. Una manera de guanyar temps, de desgastar la vaga i de vendre fum mentre als centres educatius continuem sostenint un sistema cada vegada més precaritzat. La Generalitat ha arribat amb un “preacord” davall del braç. Un document buit. Sense concrecions reals. Sense calendari clar. Sense garanties pressupostàries. Sense recuperar el poder adquisitiu perdut. Sense assumir la magnitud del conflicte. Els mateixos sindicats han qualificat la proposta de “vergonya” i han denunciat que moltes de les mesures són simples declaracions d’intencions “a cost zero”. I mentrestant, què ens demanen? Que parem, que desconvoquem i que confiem. Després de mesos ignorant el professorat, d’anys de retallades encobertes, d’una pèrdua acumulada de poder adquisitiu brutal des de 2010, d’augmentar burocràcia, càrrega lectiva, ràtios, precarietat i abandó institucional. Ara volen que confiem. Però ja coneixem el...

Hi ha moments en què una vaga deixa de ser només una vaga. Deixa de ser una disputa laboral, un calendari de mobilitzacions o una negociació encallada. Es converteix en alguna cosa més profunda: una esquerda en la normalitat. Un instant en què milers de persones decideixen dir prou i assumir el cost de plantar-se. El que està passant des de l’11 de maig amb la vaga indefinida docent al País Valencià té molt d’això. Perquè les grans lluites educatives mai han sigut únicament per salaris, horaris o burocràcia. Sempre han parlat de poder. Del dret a decidir què és l’educació, per a què serveix i a qui ha de servir. I això connecta directament amb altres moments històrics que, salvant totes les distàncies, compartien la mateixa sensació de fons: la idea que hi ha un límit a partir del qual continuar obeint equival a col·laborar. El Maig del 68 continua sent, probablement, el símbol més universal d’aquella ruptura. París es va omplir de barricades, facultats ocupades, cartells improvisa...