A GALOPAR

 

Franjo el Sant

Quatre setmanes de vaga indefinida. Algunes persones n’acumulen ja més de 15 dies. I la negociació entre sindicats i administració està absolutament trencada. Els docents ens sentim abandonats, perduts. Mentrestant, l’alumnat continua reballat a les aules, matant les hores perdudes com pot.

I no es veu el final d’aquesta maleïda vaga. La temptació d’abandonar, la sensació de derrota, el desànim... campa per tot arreu. La vaga indefinida – més indefinida que mai - ens està afectant l’ànim, les relacions professionals i personals, la conciliació familiar... I encara no es veu el final.

I aquesta Administració de la dreta més torera, capitalista, deshumanitzada i al servei del lobbie turístic, captiva de la ultradreta, ho sap. Porten desennis - segles - acampats sobre les estructures de l'estat (com deia Espriu) imposant els seus privilegis sobre el poble a colp força militar i policial i  del control dels mitjans de comunicació i ara de les xarxes (tecnofeixisme); i produint feixistes amedrentadors per guanyar els carrers (siguen matons amb placa o Falange, Revuelta, Desokupa, ICE...). L’estratègia és sempre la mateixa: dividir, confrontar, colpejar, desgastar la classe treballadora fins que no puga resistir més... i calle.

La mirada resultadista, la que espera concessions immediates, està minvant la nostra força. Vist que els sindicats majoritaris representats a la mesa sectorial no han aconseguit res i esperen que la Conselleria moga fitxa mentre ells et conviden a IG a fer-te un tatu de la vaga com qui es compra un magneto del Micalet per a la nevera, la gent es desespera i vol abandonar. Normal.

La defensa de les nostres conviccions – una escola pública en valencià amb els recursos necessaris que permeta l’equitat entre totes les classes socials, que servisca d’ascensor social als fills i filles dels treballadors, dels immigrants, dels desafavorits, dels vulnerables – pot passar ara per rescatar els nostres referents literaris, els més èpics, els més tràgics: les lletres dels poemes i cançons que ens han fet esclatar d’alegria, plorar de ràbia, contindre la respiració mentre llegíem, o ballar desaforadament en un concert o a la dutxa... És hora de rescatar del fons de la nostra memòria – i de la nostra consciència - les lletres de qui ens han bastit dels ideals i les conviccions personals i col·lectives que no poden ser derrotades per una vaga, per una càrrega policial, per multes o inhabilitacions. 

Els poemes d’Antonio Machado, Rafel Alberti, Miguel Hernández, Federico García Lorca, Pablo Neruda, Maria-Mercé Marçal, Estellés...

La força dels narradors com Pedrolo, Calders, Gioconda Belli, García Márquez...

L’existencialisme i la tragèdia d’Estellés, Salvador Espriu, Pere Quart...

I si no els hem llegit, de segur que els hem escoltat. La música de moltíssimes bandes i autors ens han transportat les lletres i els ideals d’aquells qui ens bastiren d’ideals profunds, democràtics, pacífics, identitaris; d’aquells que ens bastiren de la consciència de no ser res si no s’és poble. Un poble que torna a defensar – una vegada més – la seua llengua, la seua educació i els seus drets escampant-se com la pols pels carrers i balcons de la ciutat.

Obrint Pas, El Diluvi, Ovidi Montllor, Pau Alabajos, La Gossa Sorda, Borja Penalba, Mireia Vives, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Camarón de la Isla, Los Suaves, Ana Belén, Silvia Pérez Cruz, Ismael Serrano, Javier Krahe... Tots ells ens tornen les paraules i els ideals dels poetes i narradors que dedicaren la seua vida a convertir en bellesa estètica els ideals de la classe treballadora. Els nostres.

Són moments per recuperar les seues cançons, reescoltar-los, deixar-nos transportar per les paraules; deixar-nos acompanyar per les melodies dels músics que els rescataren de l’oblit. Deixar-nos acomboiar; deixar-nos empoderar-nos, encoratjar-nos contra els que – com deia Espriu - duen acampats per dècades sobre les estructures de l’estat, sobre el qual projecten una mirada patrimonial, exclusiva, privilegiada, que ens vol arrabassar el poc que tenim de l'estat del benestar i abocar-nos a la intempèrie de la història una altra volta.

Una cançoneta em ronda pel cap tota aquesta vaga: “La polseguera” de La Gossa Sorda i Carles Dénia, que em transporten a les paraules d’Estellés: “patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera”. Nosaltres, els docents, som ara la polseguera que s’escampa pels carrers de València i de les comarques i elevem els nostres crits pels terrats i balcons, fent cada dia més gran la polseguera que la gentola que ens governa mai no es podrà espolsar dels seus vestits i corbates. Molta corbata i molt poca vergonya!

I com deia Alberti en els moments més crítics de la defensa de la II República Espanyola (la res publica, la cosa pública) "¡A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!"; metàfora per expulsar l'enemic feixista de les terres i fer-los fora del país.