El maig valencià

Hi ha moments en què una vaga deixa de ser només una vaga. Deixa de ser una disputa laboral, un calendari de mobilitzacions o una negociació encallada. Es converteix en alguna cosa més profunda: una esquerda en la normalitat. Un instant en què milers de persones decideixen dir prou i assumir el cost de plantar-se. El que està passant des de l’11 de maig amb la vaga indefinida docent al País Valencià té molt d’això. Perquè les grans lluites educatives mai han sigut únicament per salaris, horaris o burocràcia. Sempre han parlat de poder. Del dret a decidir què és l’educació, per a què serveix i a qui ha de servir. I això connecta directament amb altres moments històrics que, salvant totes les distàncies, compartien la mateixa sensació de fons: la idea que hi ha un límit a partir del qual continuar obeint equival a col·laborar.

El Maig del 68 continua sent, probablement, el símbol més universal d’aquella ruptura. París es va omplir de barricades, facultats ocupades, cartells improvisats i consignes que hui encara semblen escrites contra el present. Però reduir el 68 a una explosió juvenil o estètica és no entendre’l. El que realment va fer tremolar França no van ser només els estudiants, sinó l’entrada massiva dels treballadors. Més de deu milions de persones arribaren a fer vaga. Durant dies sencers, la sensació era que l’ordre establert podia caure. I enmig d’aquell terratrémol hi havia una idea poderosa: les institucions no són intocables. Tampoc l’escola. De fet, una part del moviment criticava precisament una educació concebuda per fabricar obedients més que ciutadans crítics. Aquella crítica continua fent mal perquè continua vigent. Cada vegada que el professorat denuncia ràtios impossibles, burocràcia absurda, retallades disfressades de modernització o ingerències polítiques en l’aula, està qüestionant exactament això: quin model de societat es construeix des de l’educació.

A Espanya, la gran vaga docent de vaga general del professorat de 1988 va nàixer en un context molt diferent, però amb un rerefons semblant. El professorat venia d’anys d’esperances dipositades en la democratització del sistema educatiu després del franquisme. Però a finals dels vuitanta començava a percebre’s una contradicció evident: es parlava d’educació pública com a pilar democràtic mentre les condicions materials i professionals del sector es deterioraven. Aquella vaga va ser històrica no només per la seua durada i seguiment, sinó perquè va evidenciar una cosa fonamental: quan el professorat es mobilitza de manera sostinguda, el conflicte deixa de ser intern i es converteix en un problema polític de primer ordre. El país descobreix, de sobte, fins a quin punt l’escola sosté la vida quotidiana. I també descobreix una altra realitat sovint amagada: darrere de cada aula hi ha treballadors cansats de carregar sobre les seues esquenes totes les contradiccions socials possibles.

La vaga indefinida iniciada l’11 de març al País Valencià sembla beure, conscientment o no, d’eixa memòria llarga. D’una tradició de resistència que apareix cada cert temps quan la tensió acumulada arriba a un punt de no retorn. No és casualitat que molts docents parlen de dignitat abans que de reivindicacions concretes. Perquè quan una administració intenta convertir problemes estructurals en culpabilitat individual del professorat; quan es trasllada tota la pressió cap a les aules mentre es multiplica el control burocràtic i es deslegitima públicament els docents, el conflicte deixa de ser tècnic. Es converteix en moral. I és ací on la vaga adquireix una dimensió simbòlica enorme. Perquè parar classes no és una decisió neutra per a qui ha fet de l’ensenyament una vocació o una forma de responsabilitat pública. El professorat sap perfectament el cost que això implica. Sap que hi haurà famílies enfadades, alumnat preocupat, mitjans buscant titulars simples i discursos que intentaran reduir el conflicte a un problema de vacances, horaris o privilegis. Sempre passa. També va passar el 68. També el 88. Les grans mobilitzacions solen ser ridiculitzades abans de ser enteses.

Però hi ha una pregunta que reapareix en totes aquestes lluites: què ocorre quan els qui sostenen un sistema deixen de creure en ell? La resposta fa por perquè revela fins a quin punt moltes estructures depenen més de la resignació que del consens real. El País Valencià viu, ara mateix, un d’eixos moments de tensió. I independentment de com acabe aquesta vaga, hi ha una cosa que ja ha canviat: milers de docents han descobert que no estaven sols en el malestar. Que darrere del cansament individual hi havia un cansament col·lectiu. I eixa presa de consciència és sempre el principi de qualsevol moviment important. Potser no serà hui, ni demà, però ja no importa perquè serà.

El Maig del 68 va deixar frases mítiques als murs de París. Una de les més conegudes deia: “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”. Potser tota vaga indefinida conté una mica d’això. L’intent desesperat —i alhora profundament humà— de recordar que les coses no tenen per què continuar sent exactament igual només perquè sempre ho hagen sigut. I potser, al final, la història de totes aquestes lluites educatives parla exactament del mateix: del moment en què les aules deixen de callar. Són recurrents precisament perquè són necessàries.