Trenta monedes de plata

Les trenta monedes de plata són una de les imatges més poderoses de la cultura occidental perquè no parlen només de Judes. Parlen de nosaltres, d’allò que passa quan una cosa deixa de tindre preu i passa a tindre cost. En l’Evangeli, el drama no és només la traïció, és la banalitat de la xifra. Trenta monedes. No milers, ni un tresor mític. Una quantitat quasi mediocre. Això és el més terrible, que el que és immens —la confiança, l’amistat, la fidelitat, una idea, una causa, una persona— pot ser entregat per una recompensa sorprenentment xicoteta.

Aquests dies, ací, al País Valencià, molta gent ha pensat inevitablement en eixa imatge. Onze dies de vaga indefinida no són una consigna de xarxes socials ni una vesprada de pancarta. Onze dies són nòmines amputades, cansament, discussions a casa, claustres tensos, gent sostenint companys perquè ja no poden més. Onze dies en què milers de persones han continuat perquè creien que hi havia coses que anaven més enllà d’un complement salarial: ràtios, dignitat professional, defensa de la pública, del valencià, de les condicions futures de l’educació. I enmig d’això, CSIF i ANPE han signat un acord salarial separat amb la Conselleria.

La qüestió no és sols la xifra —200 euros repartits en tres anys, amb moltes reivindicacions encara fora de l’acord segons la resta de sindicats. Jo crec que la qüestió és el moment, el significat i la ruptura de la unitat després de dies de desgast col·lectiu, sense comptar el fet que molts docents senten que ningú els ha preguntat si volien firmar. Que mentre hi havia gent deixant-se sou, veu i energia al carrer, altres han decidit que ja era suficient. Podrà ser legítim dins de lògiques sindicals, no ho sé, però el que si sé és que té un cost moral que no es mesura en euros.

Hi ha una altra part especialment dolorosa en tot açò i és la diferència entre representar i substituir. Un sindicat naix per ser veu d’una base, no per convertir-se en una estructura que parla per damunt d’ella. I quan la distància entre les decisions de la cúpula i el sentiment dels afiliats es fa massa gran, el que es fractura no és només una estratègia de vaga; és la confiança mateixa en la idea de representació col·lectiva. Per això tanta gent està desapuntant-se. No és una rabieta puntual. És la sensació amarga que mentre uns comptaven dies de sou perdut, altres comptaven percentatges assumibles i que mentre hi havia professorat sostenint piquets, assemblees, manifestacions i pressió mediàtica després d’onze dies esgotadors, alguns han decidit que el conflicte podia tancar-se sense consultar ningú. És aleshores quan apareix la sensació terrible d’haver sigut utilitzat com a força negociadora sense haver sigut escoltat com a persona.

Potser el més trist és que molts afiliats de CSIF o ANPE no són enemics de res perquè han estat també en concentracions, han perdut diners, han passat nervis i han defensat companys, però ara es troben atrapats entre unes sigles i la sensació íntima que alguna cosa s’ha trencat. Perquè les organitzacions també poden allunyar-se de la gent que les sosté. Potser també per això hi ha tanta ràbia, ente altres coses perquè la sensació de “venda” quasi mai naix només del desacord; naix de la idea que algú ha negociat allò que no era només seu. I aleshores apareixen les baixes massives d’afiliació, la decepció, eixa tristesa amarga que no és només política sinó emocional.

I tanmateix, molts continuaran ahí, en la lluita. Amb errors, amb cansament, amb contradiccions, però ahí. Potser perquè després d’onze dies ja no és només una qüestió salarial. És orgull. És dignitat col·lectiva. És negar-se a acceptar que tota lluita acaba inevitablement en una taula, una foto i unes monedes repartides amb pressa mentre encara queda gent fora, al carrer, aguantant la pluja.

El més inquietant és que Judes no sembla un monstre. I eixa és la part realment moderna del relat. Els monstres absoluts són excepcionals, però les renúncies menudes, quotidianes i justificades són universals. Ningú es desperta pensant: “hui trairé allò que estime”. Normalment comença amb frases molt més humils: “no em compensa”, “jo què hi guanye?”, “total, no canviarà res”, “necessite protegir-me”.

I després hi ha el detall definitiu: les monedes acaben sent inútils i Judes les torna abans d'acabar amb la seua vida perquè no ho pot suportar. Açò és profundíssim perquè la traïció mai paga el que prometia comprar. El preu material arriba, però no repara la fractura interior. I és que hi ha coses que, una vegada intercanviades, ja no tornen a encaixar dins de tu.

La imatge continua viva dos mil anys després. No és teologia només, la traicició de Judes és antropologia pura. És una advertència sobre la fragilitat humana, sobre com el cansament, la por, l’ambició o la necessitat poden convertir qualsevol convicció en negociable. I també és una pregunta incòmoda: quines són les nostres trenta monedes? Què és allò que juràvem que mai vendríem fins que el món ens posa una xifra damunt la taula?

De moment encara no tenim preu. Cansats, menys nombrosos. Però encara ahí. Perquè hi ha gent que, fins i tot sabent que pot perdre, necessitem poder mirar-nos després al mirall sense sentir el soroll metàl·lic de les monedes caent sobre la taula.