La importància de la pública: investigar allò que encara no dona beneficis

Hi ha moments en què una frase obri una esquerda. Una d’eixes esquerdes per on entra, de colp, una manera distinta d’entendre el món. Este matí, en la Matinal d’Evolució, que tots els anys organitza la Facultat de Biologia de la Universitat de València al Jardí Botànic, escoltava la ponència de Francisco J. Martínez Mojica sobre CRISPR-Cas. Parlava de bacteris, de seqüències genètiques i d’anys sencers dedicats a estudiar coses tan menudes que quasi semblen invisibles. I, enmig de la conversa, algú ha preguntat si la investigació bàsica no està hui poc valorada, eclipsada per la necessitat constant d’aplicacions immediates, resultats visibles i beneficis ràpids. Mojica ha somrigut lleument abans de respondre: “L’empresa privada busca resultats immediats. Ahí està la importància de la pública.” I és difícil resumir millor una idea tan gran en una frase tan curta. Perquè, en realitat,  la pública és això: la capacitat d’una societat de pensar més enllà de l’endemà.

Vivim en una època accelerada. Tot ha de ser útil immediatament. Tot ha de justificar-se amb números, rendiment i beneficis visibles. Les coses semblen haver perdut valor si no poden convertir-se ràpidament en negoci. I, tanmateix, les societats no sobreviuen només gràcies a allò rendible. Sobreviuen gràcies a allò imprescindible. La sanitat pública no existeix perquè siga un gran negoci. Existeix perquè una societat decent entén que ningú hauria de morir o endeutar-se per posar-se malalt. L’educació pública no existeix perquè genere dividends immediats. Existeix perquè la ignorància és massa perillosa per deixar-la créixer. La investigació pública tampoc existeix per enriquir accionistes en el curt termini. Existeix perquè hi ha preguntes que necessiten dècades abans de transformar el món.

I precisament per això són necessaris els serveis públics: perquè hi ha coses massa importants per abandonar-les a la lògica exclusiva del mercat. El mercat funciona amb rapidesa. Busca eficàcia, rendibilitat i beneficis immediats. Però una societat no és una empresa. Una societat necessita hospitals encara que no siguen rendibles. Necessita escoles en pobles menuts encara que no generen beneficis. Necessita investigació científica encara que passen anys sense resultats visibles. Necessita biblioteques, universitats, carreteres, dependència, bombers, transport públic o laboratoris encara que moltes vegades el seu valor no puga calcular-se en un balanç trimestral. Per això cada atac contra lo públic sol començar igual: preguntant quant costa, però mai quant val.

La història està plena d’exemples que ho demostren. Quan Michael Faraday investigava l’electricitat, allò semblava una curiositat sense utilitat pràctica clara. Quan Gregor Mendel experimentava amb pèsols en un monestir, ningú imaginava la genètica moderna. Quan els primers físics quàntics discutien sobre partícules invisibles, pocs podien preveure que acabarien fent possibles els ordinadors o les telecomunicacions modernes. Totes aquelles investigacions necessitaren temps. Necessitaren institucions capaces de sostenir el coneixement abans que el coneixement produïra beneficis. Necessitaren la pública.

I la història de Mojica és, probablement, un dels millors exemples contemporanis. Durant anys va estudiar unes estranyes seqüències repetitives en microorganismes de les salines de Santa Pola. Una investigació discreta, quasi invisible, lluny dels grans focus. No hi havia diners ràpids esperant darrere d’aquells bacteris. No hi havia empreses competint desesperadament per finançar aquell treball. Només hi havia curiositat científica. I d’aquella curiositat acabaria emergint CRISPR-Cas, una de les majors revolucions biomèdiques del segle XXI.

Potser ahí està una de les grans lliçons del nostre temps: moltes de les coses que hui sostenen el món van començar semblant inútils. Per això defensar alló públic no és només defensar pressupostos. És defensar una idea de societat. La idea que hi ha drets que no poden dependre dels diners que tingues. La idea que el coneixement no ha d’estar sotmés únicament a la rendibilitat immediata. La idea que una comunitat humana ha de ser capaç de cuidar persones, educar xiquets i investigar el futur encara que això no genere beneficis instantanis.

Hannah Arendt deia que el món comú és aquell espai que compartim amb els altres i que sobreviurà després de nosaltres. I probablement això siga lo públic: el lloc on una societat decideix pensar no només en ella mateixa, sinó també en els qui vindran després. Perquè quan un país abandona les seues institucions públiques, el que abandona en realitat és la idea mateixa de futur.

I mentre escoltava este matí a Mojica, parlant tranquil·lament de bacteris i genomes, pensava que darrere de cada gran descobriment científic, de cada hospital que salva vides o de cada escola que obri oportunitats, hi ha sempre la mateixa decisió col·lectiva: invertir en coses que potser no donaran beneficis immediats, però sense les quals una societat acaba deixant de ser societat per convertir-se només en mercat.