No volen una escola neutral, volen una escola amb por

Hi ha paraules que sonen bé fins que algú intenta convertir-les en una arma. "Neutralitat" és una d'elles.

Qui podria oposar-se a una escola rigorosa? Qui podria estar en contra que el professorat no faça propaganda partidista? Ningú. De fet, això ja forma part de la nostra obligació professional. Ens devem al coneixement, al currículum i a l'alumnat, no a unes sigles. Precisament per això resulta inquietant que es parle ara d'una mena de "policia educativa" encarregada de vigilar la suposada neutralitat ideològica dels docents. Perquè el problema no és la paraula "neutralitat". El problema és una pregunta molt més senzilla: qui decideix què és neutral?

És neutral explicar que la Terra s'escalfa per l'activitat humana? És neutral explicar que va existir una dictadura franquista? És neutral parlar dels drets humans, de la igualtat davant la llei o de la violència masclista tal com estableix la legislació vigent? És neutral explicar l'evolució de Darwin encara que hi haja qui preferisca altres explicacions? És neutral ensenyar història segons el consens acadèmic encara que desmunte mites polítics?

Quan la neutralitat deixa de definir-se pel rigor científic i passa a definir-se pel govern de torn, ja no estem parlant de neutralitat. Estem parlant de control. Els docents no som perillosos perquè tinguem idees. Som perillosos, per a qui desconfia de la democràcia, perquè ensenyem els alumnes a pensar. I una persona que pensa pregunta, una persona que pregunta compara, una persona que compara contrasta, una persona que contradta detecta contradiccions i acaba arribant a conclusions pròpies. Això és exactament el contrari de l'adoctrinament. El més irònic de tot és que qui proclama voler eliminar la ideologia acostuma a presentar la seua pròpia ideologia com si fóra simple sentit comú. Però no existeix cap mirada completament neutra sobre el món. El que existeix és honestedat intel·lectual: distingir els fets de les opinions, explicar els debats existents, reconéixer els límits del coneixement i donar eines perquè siga l'alumnat qui construïsca el seu criteri.

La llibertat de càtedra no és un privilegi corporatiu dels professors. És una garantia democràtica per a tota la societat. Protegeix el dret dels estudiants a rebre una educació basada en el coneixement i no en la conveniència política del moment. Quan un professor comença a preguntar-se si una explicació pot acabar en una denúncia; quan abans de preparar una classe pensa en si una família, un partit o un inspector interpretarà una frase com a sospitosa; quan la por substitueix el criteri pedagògic, ja no millora l'educació. Empitjora. Perquè l'autocensura és el primer pas cap a una escola mediocre.

Les democràcies fortes no necessiten professors vigilats. Necessiten professors formats, crítics, lliures i responsables. La confiança genera bones escoles. La sospita permanent només genera silenci. No hi ha cap "policia educativa" capaç de fabricar pensament crític. Però sí que hi ha polítiques capaces de destruir-lo.

I potser és això el que més hauria de preocupar-nos. Que comencem a viure en una distopia.